Vestit de diumenge



Ahir en sortir de casa vaig coincidir amb el veí del segon tercera. L'home d'uns cinquanta anys anava ben enllustrat, acuradament afaitat, ratlla al costat extremadament rectilínia, mig litre de colònia Brummel i corbata de ratlles, que només li he vist en ocasions especials, dia de Nadal i algun diumenge poc corrent. El veí del segon tercera és d’aquelles persones que reserven una part de l’armari per a moments especials, és aquella part que no entén de modes, que passen les temporades i continua mantenint l’essència de la moda del segle passat. 

Vam baixar junts departint sobre l'últim partit del barça. Aquest any ho guanyarem tot!. L’home contenia les gesticulacions dels seus braços, movent extremadament el cap, per no arrugar-se l’americana estupendament planxada. Durant 5 minuts vam caminar pel carrer, temps suficient que aprofità per iniciar-me en la coneixença de Déu Nostre Senyor encarnat en jugador de futbol, Messi, intentant evangelitzar-me, cosa extremadament difícil per a un infidel com jo, en la  seva religió culer.

 Ens vam acomiadar en arribar a la cantonada del Banc Sabadell. I allí el vaig deixar, entrant decididament al banc amb el seu posat polit, engalanat amb el seu vestit de diumenge.  I vaig continuar fins a la boca del metro per anar cap a la feina.

El dia va continuar entre fulls d’excels, informes i dades econòmiques. Res a destacar. La quotidianitat del dia a dia, ara un cafè després un te, més dades econòmiques i cap a casa.

Al poc d’entrar a casa va començar el guateque al pis del veí del segon tercera. S’escoltaven rialles i converses amb un to de veu de celebració. I música, molta música, José Luis Perales, alguna que altra de Dyango i Nino Bravo, tot molt kitsch per a mi. A pesar de la festa del veí vaig poder dormir fins que aquest matí m’han despertat. Reiteradament han trucat a la porta fins que he obert. Era ell, el veí del segon tercera. Ha vingut a acomiadar-se, deixa el pis,  i a demanar-me disculpes per l’enrenou d’ahir. Li he desitjat que tot li vaja bé, que ja ens veurem i tot això que diem quan no sabem que dir.

I en això que anava a tancar la porta quan ha sortit la veïna del segon primera, que ja t’has assabentat?. El nou ric acaba de marxar, ahir li van concedir una hipoteca i li ha faltat temps per deixar el pis. Noiet, com som els pobres que celebrem que ens posin una soga al coll i ens ofeguin de per vida, que vida. Doncs sí senyora, així som els pobres i he tancat la porta cantant la cançó:


.....tomó sus cosas y se puso a navegar, 
una camisa, un pantalón vaquero, 
y una canción. 
Dónde irá, 
dónde irá. 
Se despidió, 
y decidió batirse en duelo con el mar, 
y recorrer el mundo en su velero, 
y navegar, nai na na, navegar. 
Y se marchó.....

Macarrons amb Tomaca

Comença per tallar la ceba damunt del taulell de fusta comprat a l’Ikea. Amb un ull i mig mira el televisor, amb l’altre mig intenta no pedrer de vista el ganivet. Acostuma a cuinar mirant el programa d’Ana Rosa Quintana, fet que li ha suposat adquirir aquesta destresa visual. Val a dir-ho, prefereix veure el famoseo que la caza del lince o el vuelo de las codornices que solen programar a la Dos de Televisió espanyola. Després de tallar la ceba a juliana, posa la paella al foc amb un rajolí d’oli, aproximadament 4 cullerades soperes, el suficient per a poder sofregir-la. Tot seguit, quan l’oli està calent, hi aboca la ceba. Al televisor, l’Alexandro Lequio discuteix acaloradament amb un altre tertulià sobre la vida i miracles de Marujita Díaz, els morts després de morts són més vius encara. Quan la ceba està cuita, agrega 250 grams de carn picada, porc i vedella, condimentada amb sal i pebre. Seguidament, aboca 300 grams de macarrons dins del perol d'aigua bullint. El Lequiol li recorda la Mar Flores i aquelles mítiques fotos publicades per lnterviu, on apareixien els dos entre llençols i que provocaren la ruptura de la model amb el Conde de Salvatierra, el de Irujo, el jinete.
 
Què s'haurà fet de la Mar?, es pregunta. I de ple, la pregunta li fa abandonar la paella, la ceba, la carn i els 300 grams de macarrons. Arriba al menjador, agafa cadira i comença a googlejar.
 
 
 
Que si Mar Flores per ací, que si Mar Flores per allà, que si un blog de moda, que si un consell de bellesa i els crits de la veïna:
 
- Mari, mari, algo se quema, ¡ por Dios que alguien llame a los bomberos!, és la Lola qui l'avisa des de baix. A perdut la noció del temps, entra a la cuina, el sofregit de ceba amb carn se li ha cremat i els macarrons s'han passat, mira el rellotge i veu que ja no té temps per fer una altra cosa. Obri la nevera, com qui busca la salvació, quatre ous per fer una truita, però res, la nevera té dos sucs, mig tetrabric de llet i poca cosa més. Arribats a aquest punt, només li falta fer una cosa abans que arribe el marit i els dos fills: obrir el pot de tomaca fregida del Mercadona i barrejar-la amb tota aquella substància negra de la paella que ningú diria que és ceba i carn.
Acabant de posar els gots damunt la taula, entra el marit i els dos fills, després dels tres quotidians hola, hola i hola, s'asseuen a taula i ella els plantifica les cullerades de macarrons. El color enfosquit ja provoca una reprimenda del marit i quan aquests arriben al paladar la queixa s'eleva a la màxima potència.
 
Ella no diu res,
 
Entra a la cuina, agarra la recepta de macarrons amb tomaca que té guardada a l'últim caixó de la cuina, i zas, li tira la recepta a la cara, a l'altra la fas tu. Les dos criatures observen la discussió dels pares i el més xicotet, mirant el panorama, li diu: mare a mi aquests macarrons sabor barbacoa m'agraden molt, el silenci es fa al menjador, de lluny s'escolta el Pedro Piqueras, el incendio ha dejado carbonizadas 200 hectáreas en el sudoeste de la Comunidad Valenciana. Las autoridades advierten que está prohibido hacer fuego.. La notícia li provoca un somriure i pensa, puta quotidianitat.


De bon matí


Digueu-me asocial, esquiu o solitari, però, em fot molta ràbia que amb el tren buit s'asseguen davant de mi. Quan ocorre això, ja pots imaginar-te el perquè. L'individu, a qui no coneixes de res, segur que vol petar la xarrada, vaja, perforar-te l'orella de bon matí amb alguna història que ni et va ni et ve. Aleshores, penses que podries viure sense aquella conversa que, en el pitjor dels casos, durarà mitja hora sempre que el subjecte, alié a la teua vida, no baixe en una parada anterior al teu destí. I quan aquest s'asseu, intentes concentrar-te en el llibre que portes a les mans com si les línies del text t'abduïren. Però caus en la temptació d'aixecar la mirada i quan passa això, l'has cagat, l'individu aprofita la teua puta curiositat i plas, et toca deixar el llibre i, per educació, continuar la conversa que no has començat. I et fot psicològicament: set del matí, son, ganes de dormir, llit. Però també et fot físicament, has d'aguantar tot el trajecte amb les cames encongides i desitjaries mesurar 1,50. I allí estàs tu, de bon matí, aguantant una conversa sobre l'ètica dels salaris dels concursants de Gran Hermano VIP i a la fi et toca pegar cullerada perquè el monòleg és com una cançó de Chimo Bayo. I li preguntes si els salaris d'aquests vividors els paga ell, i l'individu es queda estranyat, llavors tu intentes explicar-li que creus en la llibertat d'elecció, i en la importància de saber canviar de canal o apagar la tele i posar-se a llegir. Llavors, li preguntes que opina sobre les televisions públiques i les quotes de programació a les productores amigues, sobre la manipulació i els amiguismes que existeix en els canals públics de televisió i intentes fer-li entendre que el problema no són les empreses privades sinó les públiques que paguem amb els nostres impostos. I li recalques que a tu no t'agraden els documentals de la 2, per tal que li quede clar. Tot seguit l'individu et diu que ja queda poc, que les coses estan canviant, que PODEMOS. És llavors quan li dius que tu ets ateu i que no creus en cap lideratge messiànic i aquest no acaba d'entendre res, i el tren arriba a la Sagrera i l'individu et diu, a veure si ens trobem demà i penses, tot baixant del tren, no serà fàcil, demà agafaràs el tren de les huit. 

La nit que els reis de l'orient es van topar amb una patrulla de la Guardia Civil




Serà precís açò?, va pensar, mentre recolzava el seu cos sobre el Nissan Patrol i mirava d'aguantar la son. Eren les 4 de la matinada i el control de carretera d'aquella nit amb el Teniente Bocanegra se li estava fent llarg de collons. No era ell animal de nit. Tres denúncies per possessió d'estupefaents i un cotxe de novatos mamats, però poca cosa més, fins que va aparéixer aquella llum i silenciosament es va aproximar cap a ells, i en un tres i no res, un avi, un hipster i un moreno, més negre que el carbó, es plantificaren davant del Patrol. Tres personatges amb una llanterna i tres corones.

- Buenas noches señores. Identifíquense.

- Jo Melcior.

- Jo Gaspar.

- I jo....

- No me lo digas, tu ba saltar y se cayó.

- No señor, sin el se cayó. Jo Baltasar.

- No me jodas Rafa, y yo, el niño Jesús. A ver, ¿ dónde van ustedes?,

- Pues mire usted, que seguíem una estrella i ara s'ha posat núvol i només fem que pegar-li voltes al terme i no hi ha manera de saber on està el nord i la nit és curta, n'hi ha molta faena a fer i estem plens d'arrapades d'argilagues.

- Pero por Diós, ¿ qué se han tomado esta noche?,

- Poca cosa, l'avi ja no té edat per beure, algun herberet s'ha fet després de sopar, el negre no beu per això de la religió i jo, poca cosa, un gintònic rebaixaet, per pair els esclata-sangs.

- Rafa, saca el pito y que soplen, ¿ y el vehículo?,

- Xè com!!, què no heu vist passar per ací els camells?, hauran passat pel bancal aquell de dalt, no tenim vehicles de motor.

- No me vacilen, y me hablan en cristiano,

- Però Teniente, l'arameu és una llengua més morta que el llatí.

- Melcior, com han crescut els dos, mira'ls si pareix mentida, l'altre dia els vam portar els balons de futbol i l'equipació del Madrid, i ara ja els tenim els dos uniformats i en el cuerpo.

Els dos guardia civils van posar els ulls com a plats i a Rafa li va caure el pito a terra.

- Y, ¿ dónde están nuestros regalos?.

- Mire Teniente, ací el té vosté i el seu company. I Gaspar va treure de la butxaca un regal, i li'l va donar

- Però no el pot obrir fins que no marxem, ja ho sap, els xiquets mai obrin els regals en presència de ses Majestats,

- Vamos, circulen, y vayan por el arcén.

I les siluetes van anar desapareguent.

- Xè Vicent, menos mal que la teua dona s'ha encabotat en vestir-nos de reixos. Per cert, 
què és això que li has donat?

- Res, un poc de carbó que he comprat al super per fer una broma, va pugem per este marge i peguem la volta, agarrem el cotxe i tornem cap a casa, ens han fotut la festa.

- I això del Madrid?

- No falla mai, es porta en la professió.

El professor d'història


Tren. Un avi dóna una lliçó magistral d'història d'Espanya, d'inspiració enciclopedia Álvarez, a una noia d'uns 18 anys. L'atenció dels passatgers incrementa en la mateixa proporció amb què els desficacis historicistes ixen de la boca del senyor. I en cada asseveració d’aquest es fa el silenci i després el xiuxiueig. Tot i que un passatger del final del vagó crida: abuelo, el sonotone, la gent el fa callar amb un sonor, ssssssss. 


L’avi llista los Reyes Godos un per un. He aconseguit apuntar-ne uns quants, Ataúlfo, Sigérico, Walia, Teodorico, dos minuts, reis amunt, corones avall. Després repassa Isabel i Fernando, fent una xicoteta crítica televisiva de la sèrie de la Primera cadena; "que no, que Isabel no era así como la pintan".


Després de repassar les monarquies, els francesos; Napoleón, Pepe botella i les repúbliques, ens dóna una lliçó d’història sagrada parlant-nos de la Santa Creuada, cosa que no he entés fins passats uns minuts quan l’home ha parlat de Franco i d’un tal Primo de Rivera, caído por España y por la gracia de Dios. I La noia de 18 anys assentint amb el cap, tal vegada perquè es creu el discurs o per respecte a la gent gran. La noia del meu costat whatssapeja el monòleg de l’avi, i somriu. El tren va ple. Tot just fa menys de mitja hora que s’ha restablert el servei a la línia 3 i a fora, el vent bufa com si algú hagués deixat les finestres obertes. 



Però, tornem a l’avi, que ens parla de Pujol, de Maragall, d’Artur Mas i fins i tot, de las raíces hispanas de los Koalas. I la cosa se’n va de mare quan crida que "Cataluña es una invención moderna de Pompeu Fabra". I la noia de 18 anys li somriu les gràcies i l’avi s’aixeca del seient, i li pregunta si la parada és Mollet i la noia, l’alumna privilegiada canvia de cara i li contesta; "sorry, I only speak english", i la gent riu i riu, i un passatger cau del seient, i l’home surt per la porta del tren ovacionat amb dues orelles i rabo ( entre les cames).