La carretera


El ministre d’economia, Pedro Solbes, ha presentat unes noves estimacions que rebaixen les previsions de creixement econòmic per sota del 2 %. El mural econòmic que se’ns dibuixa -disminució del PIB, increment de preus, increment de la taxa d’atur, increment de la taxa de morositat, restricció creditícia- és preocupant. Entrar en disputes lèxiques, com fan els polítics, sembla estúpid i poc productiu, no és el nom de la cosa el que importa sinó la cosa en sí. Les xifres actuals reflecteixen un esgotament del cicle econòmic, una desacceleració seriosa de l’economia tant estatal com mundial provocada per l’increment del preu de les matèries, tant del petroli com dels productes bàsics, apuntalada per una crisi de confiança en el sector financer.

Si ens centrem en Espanya, existeix un factor diferencial amb la resta d’Europa, el nostre model de creixement està basat en un elevat endeutament, de les famílies, de les empreses constructores i auxiliars de la construcció, finançat per bancs i caixes sense tenir en compte el risc que això podia comportar en el futur més immediat. ¿Realment pensaven que totes les macrourbanitzacions i els habitatges de nova construcció eren viables? Sols l’horitzó és rectilini fins l’infinit. El govern, per fer front a la situació actual, pot dur a terme tres accions diferents. Un xicotet i senzill exemple ens servirà per explicar-les.
Fem un exercici d’imaginació. Tenim una carretera molt transitada però que es troba en males condicions. La carretera serà la situació econòmica actual. Davant la deficiència de l’asfalt, els responsables es plantegen tres accions; la primera és no fer cas de les queixes dels conductors i no reparar la carretera. Això afectaria negativament els conductors i, davant la negativa de les autoritats responsables de dur a terme la reparació, mirarien de buscar rutes alternatives més eficients (és a dir, davant la negativa d’actuació de les autoritats, les empreses buscarien països més eficients, fuga de capitals). La segona acció seria fer cas a les queixes dels conductors i reparar la carretera mitjançant pedaços, és a dir, allà on hi ha una esquerda tapar-la amb material. Aquesta acció a curt termini tindria un xicotet cost perquè s’utilitzaria poc material i en un dia o dos estaria arreglada i les molèsties ocasionades serien mínimes. Però a llarg termini, la reparació s’hauria de tornar a fer, eixirien noves esquerdes que comportarien un cost més elevat de reparació (és a dir, davant la situació actual el govern por portar a terme mesures a curt termini, que seran eficients per al moment, però que sols serviran per tapar forats).

La tercera acció seria asfaltar la carretera. Aquesta acció seria a curt termini la més costosa. Durant la setmana la carretera estaria tallada o la circulació seria molt reduïda. A més a més, l’asfalt de la carretera comportaria una despesa molt més elevada que posar pedaços. Però a llarg termini no hauria de tornar a invertir, i amb els diners que s’estalviarien podrien millorar la senyalització i oblidar-se del paviment perquè aquest seguiria en bones condicions (és a dir, davant la situació actual el govern pot combinar mesures a curt termini i a llarg termini, que servirien per eixir de la situació actual tot incidint en un canvi en el model productiu actual molt vulnerable davant les situacions d’incertesa i de recessió).

Aplicant aquest mateix exemple a la situació actual, és molt prompte per valorar si les mesures que està adoptant el govern són correctes, les màquines tot just estan començant a treballar, quan acaben la feina veurem si han asfaltat la carretera o sols hi han posat un pedaç, que en el pitjor dels casos, serà millor que no fer res.