Castells en l'aire


La construcció de castells en l’aire, com a comportament col·lectiu inversor, sembla ser que és intrínsec a la naturalesa humana. Si ens remuntem en la història, podem trobar exemples d’aquesta idea. Traslladant-nos a l’Holanda de principis de S.XVII trobem la febre dels “Tulipans”, el preu d’aquests va començar a pujar estrepitosament i quan més s’elevaven, més persones consideraven que era una inversió intel·ligent invertir en Tulipes. Exemples al llarg de la història no en falten, la bombolla dels mars del sud a la Gran Bretanya del S XVIII, o remuntant-nos menys en el temps, la crisi financera i immobiliària del Japó dels anys 90, la dels punt.com, o la bombolla immobiliària espanyola actual, sense oblidar el famós crack del 1929.

Les expectatives futures de guanys porta al col·lectiu inversor a guiar-se per aquestes en comptes d’analitzar la realitat econòmica actual, i això comporta invertir en béns o accions confiant que la inversió feta en un determinat valor segur que s’aconseguirà vendre a un preu molt més elevat. Així, confiant en aquella teoria del més bobo, “sempre hi ha algú més bobo que tu que estarà disposat a pagar un preu més elevat” s’inverteix en valors sense mirar el sostre d’aquests. Això si, quan aquests toquen sostre, el castell es desploma per art de màgia i gran part del col·lectiu es veu afectat. Això és el que comporta guiar-se per les multituds, Gustave Le Bon va escriure: “ en les multituds el que s’acumula és l’estupidesa i no el sentit comú”. Per això hi ha que tenir clar que “res quantum valet quantum vendi potest”, és a dir, el valor d’un objecte es el que l’altra persona està disposada a pagar per ell, i clar està, no sempre s’està disposat a pagar el oro y el moro.