Chop Suey de deute espanyol

Primer varen ser els “ rollitos” de primavera, l’arròs tres delícies i el gust característic del chop suey de ternera. Després, amb l’arribada de l’euro, les tendes de 20 duros, el calçat i la roba. I ara toquen les grans empreses i el deute espanyol. Els xinesos venen per comprar. Les autoritats xineses es comprometen a adquirir més deute públic espanyol i firmen  16 acords comercials valorats en 5.600 milions d’euros¡El neocapitalisme comunista salvador del capitalisme occidental!. Occident en mans d’un Orient fosc, autoritari i poc respectuós amb els drets humans. Tapem-nos els ulls, tapem-nos el nas i obrim les boques per menjar, haguera estat una bona pancarta progre per rebre el viceprimer ministre xinès.

Ni drets humans, ni premis nobels, ni tortures. Únicament diners i interès. Les autoritats governamentals espanyoles, ZP y amigos, han entès això de la new economy: la importància de les coses es mesura mitjançant la quantitat desembossada de diners. Diners a canvi de silencis. No qüestionar el sistema polític xinès, ni res de llibertats individuals, ni altres drets fonamentals de les persones. Per tancar boques fa falta un bon fardell de diners.

L’orient acumula poder  i influència en l’ordenament internacional i ja no hi ha qui ho pare. Es gira la truita. Els provocadors de la crisi del calçat i d’altres productes manufacturats made in Spain es converteixen en els nostres creditors. Això és la globalització, la mundialització, aletes de pollastre i porc agredolç.

Que lluny queda aquella imatge del xinès espanyol, fina trena i barret cònic de les caixetes de Flan Chino Mandarín, això si, sempre podrem cantar:


¡Vamos a jugar!
Soy el rico Flan Chino El Mandarin.
He venido de Pekín de la ilusión.
Mi coleta es de un tamaño colosal
y con ella me divierto sin cesar.
El Mandarín, el Mandarín
La otra tarde me metí en un cafetín
con la china y la coleta a merendar
y me dijo con su gracia singular:
“Solo quiero flanes chino El Mandarín”.
El Mandarín, el Mandarín
Per poder escoltar la cançó:  

2 comentaris:

maria ha dit...

Que el comunisme (neo o no) li tire una maneta al capitalisme és un poc desconcertant...si Marx alçara el cap, el tornaria a baixar immediatament del susto que s'emporaria!!

Jordi Oltra ha dit...

mal susto, si tornara a alçar el cap!!!, susto per a ell, i per a nosaltres