Electorat valencià

L’economista anglès John M Keynes va comparar el mercat borsari amb un estúpid concurs d’un periòdic, on els lectors escollien entre centenars de fotografies les cares més boniques. El guanyador va ser el lector que va fer la selecció més similar a la  de l’opinió general. 
Parlant de política potser, és aquesta pràctica la que fa servir el Partit Popular de la Comunitat Valenciana. Oferir a l’electorat allò que més s’aprope als desitjos del ciutadà mitjà. Seguint el raonament anterior, els meus desitjos com a ciutadà estan molt allunyats del ciutadà mitjà valencià ( que exerceix el dret a vot cada quatre anys). Les raons són clares, no m’agraden els grans esdeveniments ni els espectacles per a masses. No m’atrauen les grans obres faraòniques, desconec Egipte, les mòmies i les piràmides. No m’enlluernen els grans projectes que sonen i ressonen molt bé, però que acaben formant part de la història dels fracassos empresarials pagats amb diners públics. Però ho trobe molt lícit que el ciutadà valencià estiga a favor de grans obres i esdeveniments. Tira mou (anem anant),  la façana d’una casa també és important, segur que pensa el ciutadà mitjà.

També pot ser que el Partit Popular s’aprofite de la desconeixença per part del ciutadà de les atribucions i les competències de les autoritats autonòmiques, en educació, sanitat o treball. Per posar un exemple: Les comunitats autònomes tenen transferides les competències en matèria de treball, polítiques actives de treball, orientació i formació, per millorar les possibilitats d’accés a llocs de treball dels aturats.  És normal que el ciutadà desconega les atribucions de les comunitats autonòmiques.

Arribats ací, crec que no fa falta fer un llistat dels grans projectes del govern valencià, Terra mítica, Ciudad de la Luz, Copa Amèrica, Ciudad de las lenguas........ La llista és llarga. Com també és llarga la llista d'insuficiències:

















No València – Coral Romput, és un viatge a través d’imatges i sons de la ciutat de València. Una reflexió sobre una ciutat  que nega el riu, nega la llengua i nega el país. Una cerca de la història d’una absència.  Una mirada a través de mapes, de seqüències en cotxe, projectes inacabats...
Una obra visual amb la veu d’Ovidi Montllor, la música de Toti Soler, i la lletra de Vicent Andrés Estellés.
És un fragment del vídeo realitzat per Francesc Felipe