El tio Miquel l'apuntaor


Jo no tinc costum d'assistir a les processons. Pense que, en gran part, és una tradició histriònica i antiquada - diguem-ne- com ho són totes les tradicions. Aquestes tenen el toc just de naftalina que les fa atractives per alguns o repel·lents per d’altres. Cadascú té els gustos que té. Tradició o no, devoció o no, no podem negar la importància del fet religiós dintre del folklore espanyol.

El Divendres Sant, tot i la meua poca afició d’assistir-hi, vaig veure passar la processó. Això també és un hàbit, hi ha qui ix en la processó i qui la veu passar -amb més o menys devoció-, com el cas del tio Miquel l’apuntaor. Persona única, poc devota però assistent a totes i cadascuna de les processons que es realitzen a Xàtiva.
Foto de la llibreta del tio Miquel

El tio Miquel és un home escanyolit, de boina negra i branqueta de romaní a la boca. El mot de l’apuntaor li ve donat perquè assistix a totes les processons amb una llibreta. En aquesta, hi va llistant els confrares que participen de la processó. És curiós, perquè no apunta el número, sinó que a cada confrare que passa li fa un palet. El tio Miquel m’explica que, si no ho fa així es descompta , ho pot fer perquè són lents i ell ja té una certa pràctica , després només li queda arribar a casa i sumar palets.
Foto realitzada a la llibreta del tio Miquel
El personatge és peculiar, des de fa més de 60 anys té totes les processons comptades. Aquest recompte va començar quan un dia son pare li va donar una llibreta i li va dir, xiquet ves apuntant i calla, i fins al dia de hui. Com no podia ser d’altra manera, li vaig preguntar que opinava ell de les processons( transcric les paraules que recorde de la conversa, intentant respectar la parla): “ als últims anys el número de caputxinos ha anat amunt, ara açò està de moda xiquet, això no vol dir que hi haja més devoció, no t’enganyes. Ara hi ha molt de comboi, que jo conec a molt fallero que s’ha apuntat com aquell que s’apunta a una paella i també hi ha molt de lluir, mira estes dones de negre, quin goig fan, amb els vestits curts ensenyant cuixota. I els tambors!!, ( amb indignació) que ja no tinguem bandes de música que tinguem 4 trompetes i vint-i-cinc tambors desafinats, tu veus quina destrossa fan?. Ara no és com abans, que abans al xiquet que volia un tambor li donaven una cassola i li deien: xiquet, ves fent música, ara el que fan és comprar-li un tambor i enviar-lo a la processó.

Després de deu minuts parlant amb el tio Miquel vaig pensar com de peculiars arribem a ser les persones. Ell tenia sort, perquè tot i ser, la de Xàtiva, una processó concorreguda si algun homònim tingués la mateixa afició a Sevilla necessitaria 10 llibretes i paciència, molta santa paciència.